En una grandiosa sala d’una casa principal de Manlleu, hi havia la propietària, completament sola, resava asseguda, resava passejant, i, segons semblava, presa d’una excitació nerviosa. En aquella habitació no hi havia ni quadres, ni miralls, ni altres dels adorns usuals; solament hi havia negres tapissos amb franges d’or que cobrien les seves parets; una taula de banús, un sofà i unes quantes cadires amb fundes de vellut negre era tot el seu mobiliari; una llàntia de plata, penjada al centre, il·luminava l’estada… Semblava la masia de la mort.
El rellotge de la parròquia no va tardar en tocar les dotze de la nit. Al sonar la primera campanada, va penetrar a la sala, filtrant-se per les parets, doncs les portes estaven completament tancades, una dona d’edat i de tètrica mirada, duent una escombra a la mà. Sense dir ni una paraula ni saludar almenys a la propietària de la casa, va prendre seient al sofà. Successivament, i en el transcurs de pocs minuts, varen anar entrant, altres dones, de la mateixa manera, fins el nombre de quinze, totes elles escabellades i no n’hi havia cap de rostre simpàtic, cada una portava la seva corresponent escombra, varen anar prenent seient a les diverses cadires que hi havia a la sala. La propietària de la casa les mirava satisfeta, i amb un cert terror. Una vegada reunides, la que havia entrat primer va prendre la paraula, i dirigint-se a la propietària, li va dir amb veu ronca:
– Senyora; aquí teniu a totes les bruixes de la comarca, i fins i tot alguna de fora , doncs he volgut donar a aquesta reunió solemnitat extraordinària, per tractar-se de l’ingrés a la nostra secta d’una dama tan distingida com sou vós. Les meves companyes aquí presents, em varen elegir la seva presidenta, no pels meus mèrits personals, que són escassos, sinó per la meva antiguitat a la secta, i per ser la bruixa de Vic, ciutat cabdal de tot partit. Aquesta del meu costat, és Xulepa (1), la cèlebre bruixa de Roda; la següent és Roquetes, bruixa de Torelló; l’altra Hurona, de Voltregà; l’altra Ruñina, la de Corcó; l’altra Maraca, la tan anomenada de Prats de Lluçanès… –
I així va anar assenyalant-les i anomenant-les a totes.
– Ara, va continuar la Presidenta, exposeu a aquesta honorable reunió el vostres vehements desigs, tal com me’ls vàreu exposar a mi particularment.
– El meu desig, va dir la propietària de la casa, és ingressar a la vostra secta embruixadora, fent-me bruixota. Doncs tinc molts greuges per venjar; no s’ocultarà a cap de les que em dispensen l’honor d’escoltar-me, que el meu marit pertany al partit, al noble partit dels Vigatans, que amb tanta passió treballa pel triomf del legítim rei d’Espanya, Carles III d’Àustria, conegut per Arxiduc, mentre que Manlleu s’ha abraçat al partit dels Botiflers, que no intenta, res més, que col·locar en el tron d’aquesta nació a Felip d’Anjou, aquest avorrit Borbó. Doncs bé: des del moment que el meu marit es va decidir per la bona causa, no podem sortir de casa sense veure’ns insultats a cada pas. M’importaria prendre una venjança cruel, amb qui tan malament correspon a aquesta família, de la que no han rebut mes que favors…
– Sia; va interrompre la bruixa Presidenta, però cal que presteu juraments del cas, i que us subjecteu en tot a les ordres que de mi provinguin, o de qui exerceixi el meu càrrec.
– Em subjecto a tot.- Aixequeu-vos, doncs; esteneu la vostra mà sinistra cap a l’Orient, i mentre aneu prestant els juraments, correu-la cap a Occident. Aquesta és una cerimònia simbòlica; el sol fa el mateix curs; la civilització també va començar a l’Orient corrent paulatinament cap a l’Occident; la nostra secta s’ha estès de la mateixa manera per l’univers món.-
La propietària de la casa es va aixecar i va allargar el seu braç esquerre com li va manar la seva Presidenta.
– ¿Jureu, va dir aquesta, pels nostres diables familiars, assistir sempre als aquelarres i a les misses negres, i si, per alguna circumstància ineludible, haguéssiu d’anar a alguna processó catòlica, posar-vos a l’últim lloc de la filera de dones? ¿Jureu conservar inviolablement els secrets concernents a la nostra secta? ¿Jureu obediència cega a les decisions de les nostres assemblees i a les ordres de la seva Presidenta?-
Tot ho va jurar la ingressant. Llavors la presidenta la va fer despullar per complert, i traient una ampolla que contenia saliva de la que abocaven per la boca dels diables familiars quan convertits en gripaus, se’ls trepitjava, va untar a la nova sectària.
– Abans que us vestiu, voldria saber si la ciència de la bruixeria ja ha envaït el vostre esperit. Per esbrina-ho, us dirigiré dues preguntes, que deveu contestar amb rapidesa, sense meditar, i a les quals no contestaríeu correctament, sense estar posseïda de la nostra ciència especial. Digueu: Cent taronges i mitja, a ral i mig cada taronja i mitja, ¿quants rals valen?
– Cent rals i mig, va contestar sense vacil·lar la interrogada.
– Perfectament. ¿I si jo us lliurés ara una barra de ferro que pesés 40 lliures, i us digués que la dividíssiu en quatre parts amb les quals pogués pesar-se des de 1 fins 40 lliures, quin pes donaríeu a cada una de les quatre parts de la barra?
– A la primera, una lliura; a l’altra tres, a l’altra nou, i a l’última vint-i-set.
– Exactament: podeu vestir-vos.-
Així ho va fer.
– Ara, va dir la Presidenta, preneu aquesta ampolla que conté el líquid igual al que us he untat: sempre que voleu volar per l’aire, no heu de fer mes que untar-vos amb ell, munteu a una escombra i dirigir-vos cap a on us plagui de les regions aèries, tan se val que el vent rugeixi amb ira, que quan enmig dels núvols es forgi un mortífer llamp o s’incubi una desoladora tempesta. D’altra banda, ja se us anirà instruint en tot el que concernent a les nostres arts. Mentre, sapigueu que un dels dies en que el nostre poder és més absolut, és el dia de San Silvestre, últim de l’any, de sort, que a les persones en que tal dia se’n vagin a dormir sense haver-se senyat tres vegades seguides, podreu exercir sobre elles, els maleficis que millor us donin plaer. En conclusió; ja anireu aprenent tot el que interessa saber a una perfecta bruixa. I ara, per acomiadar-nos, entonareu, amb nosaltres, la cançó embruixadora.-
I totes al mateix temps, van cantar el següent:
Dilluns, dimarts, dimecres, tres.
Dijous, divendres dissabte sis.
La nova bruixota, poc iniciada encara a les cerimònies de la secta, va afegir:
Diumenge, set…
Al escoltar això, totes les congregades varen rugir de ràbia. La Presidenta es va aixecar furiosa, i amb to amenaçador va advertir-li que mai s’atrevís a nomenar el diumenge, per ser el dia consagrat al Senyor. La novata va prometre fer-ho com se li ordenava. Llavors la resta la van abraçar, i li varen estrènyer la mà, i, muntant a les seves respectives escombres, es varen anar filtrant per les parets, de la mateixa manera que havien entrat.
Quant feia pocs dies que la concebuda Senyora havia ingressat a la bruixeria, el poble de Manlleu va veure cobrir el seu bell cel d’una espessa nuvolada que va anar prenent cos, amenaçant una horrible tempesta, els llamps creuaven l’espai sense parar, i els trons feien tremolar els edificis: una espessa pedregada va començar a desolar les collites pròximes a la seva recol·lecció. Els pagesos estaven consternats, doncs veien que anaven a perdre el pa de tot l’any de la seva família, i que tant suor els va costar. Com s’acostumava a tals casos, varen sortir amb les seves escopetes, carregades amb bales beneïdes, que ja procuraven tenir-les sempre a propòsit, i varen començar a disparar als negres núvols. Als pocs trets varen veure caure de dalt del cel un objecte estrany, mentre un raig de sol trencava l’encapotada atmosfera i cessava la tempestat. Varen anar a recollir aquell objecte, i varen veure amb sorpresa que era una orella de dona amb un floc de cabell i una bonica arracada d’or encastat de diamants. Una bala beneïda havia fet blanc. No va mancar qui, que per l’arracada, reconegués l’orella. Era la bruixota de Manlleu, que sobre d’una descomunal escombra anava dirigint la tempesta contra la comarca. Aviat es va difondre per la vila la noticia que aquella Senyora era bruixota, el que ningú abans sospitava, descobriment que la va obligar a traslladar-se amb tota la seva família a la veïna ciutat de Vic, per sostreure’s de les ires dels seus veïns, i no atrevint-se tornar mai a la seva vila natal.
¿Qui, amb més o menys detalls, i amb més o menys variants, no ha sentit referir a Manlleu aquest conte? ¿Com sent tan inversemblant, va poder fer-se mes popular que les belles tradicions i llegendes referents a la nostra vila, i que tenen certs avisos de debò? ¿Quan i qui ho va inventar? Alguna cosa podem contestar en aquestes preguntes, però per això és interessant que recordem que en els segles passats la creença en bruixes era general, i que les persones acusades de bruixeria eren perseguides sense pietat, i fins i tot moltes eren condemnades a morir a la foguera. Ara bé: no és un secret per a cap fill o veí de Manlleu, que la dama del conte era la noble i distingida senyora de Regás. El marit d’aquesta, D. Carles, va prendre partit, en temps de la guerra de Successió, a favor de l’Arxiduc Carles d’Àustria, al pas que Manlleu, s’havia declarat partidària decidida del que es va dir després Felip V. Això va incitar entre el veïnat un odi implacable contra la família Regás. Algun graciós o mal intencionat de la vila, amb la fi sens dubte, d’augmentar aquell odi i potser amb mes perversos fins, i aprofitant-se de la circumstància d’haver caigut a la comarca, per aquells dies, una robusta pedrada que va desbaratar els seus sembrat, va haver d’inventar el conte, el que, donades les preocupacions de l’època, l’estat d’ànim dels veïns i d’altres circumstàncies, va ser cregut a ulls clucs per la gent senzilla, fent-se tan popular, que encara avui dia no manquen dones que el venen com article de fe!… Fins aquí explicat l’origen i l’antiguitat del conte.
Se suposa per algú, i no sense algun fonament, que de l’orella i del floc de pèl que, segons el conte, va caure dels núvols; del raig de sol que va esquinçar a aquestes, i a pesar que pel fet varen sentir les bruixotes, es va originar aquell cantar que encara, quan cau un plovisqueig i fa més o menys sol, canten.
Plou i fa sol
les bruixes es pentinen;
plou i fa sol
les bruixes porten dol.
(1) L’existència d’aquesta dona, és un fet històric. Va morir cremada a la foguera, acusada de bruixota. (Arxiu de la Cúria de Vic).