Un pont estès sobre el Torrent d’en Magí, de pèssima encara que de sòlida construcció, uneix el passeig de Sant Joan amb el carrer de la Cavalleria. Té un sol arc, i no obstant això, no resulta recte, de manera que sembla com si hagués estat empès per una mà d’Hèrcules per enderrocar-lo, sense haver aconseguit més que encorbar-lo en part. La seva construcció, segons les seves aparences no és de molt remota antiguitat, però la veritat és que ningú sap qui el va construir ni en quina època. Tal es el pont de Sant Mamet. D’ell no sabem altra cosa que una llegenda que un venerable ancià ens va comptar anys enrere, llegenda que és remota als temps hi havia bruixotes per a tot arreu, i es pactava fàcilment amb el diable. Acordat per l’ajuntament la substitució d’aquest pont per un altre més còmode i elegant, anem a recordar la indicada llegenda, ja que alhora, l’actual pont, desapareixerà, sens dubte l’escassa memòria que d’ella es conserva.
En aquell temps, doncs, vivia en una modesta casa del carrer del Comte una bella noia d’humil bressol, però rica en virtuts. Un jove d’una de les més acabalades famílies de la Vila, es va enamorar perdudament d’ella, i no va haver de mancar-li ocasió per a requerir-la d’amors. Maria, que així anomenarem a la noia, comprenent el difícil, sinó impossible, que era el que poguessin conduir-la les seves relacions amoroses a un matrimoni tan desigual, va desatendre sempre les supliques del jove, tant més quan aquest tenia fama de calavera i audaç galant. Desesperat ja d’aconseguir el seu objectiu, se li va presentar un dia un gentil cavaller, qui li va manifestar conèixer l’amor que professava a Maria, i que el seu intent no era casar-se amb ella, sinó seduir-la. – No m’ho negueu, va afegir el cavaller, que era ni més ni menys que el diable, doncs ni he de retreure-ho i menys destorbar-lo, abans al contrari, vinc a ajudar-vos, si ambdós ens entenem, a una empresa per a la qual, per vós sols, sou impotent.
– ¿Que voleu de mi? Va demanar el jove. Estic disposat a accedir a tot; avui no puc disposar de l’herència dels meus pares, però el dia que morin us la cediré, si agradeu.
– No vull tant, va replicar el cavaller; gaudiu d’aquest món mentre visqueu en ell; per a després concedir-me la vostra ànima.
El jove va accedir, i després el diable li va donar instruccions sobre la manera com devia actuar per assolir el seu objectiu.- Si ella no cedeix, va concloure el diable, cal usar la força; jo us ajudaré: no em serà fàcil tocar-la, doncs heu de saber que jo sóc el diable i Maria esta protegida per l’escapulari que duu de la Verge del Carme, però ja ho fareu vós.-
Després el jove va posar en acció els consells que del diable va anar rebent; va trobar a Maria i li va dir <<Maria no crec que puguis dubtar de l’amor que et professo, però els meus pares s’oposen al nostre matrimoni perquè manques de béns de fortuna; Jo, no obstant això, estic disposat a tot; si tu accedeixes, fugirem una matinada, i jo tindré les coses preparades perquè se’ns casi en un Santuari veí: una vegada casats, tot s’arreglarà amb els meus pares, doncs al cap i a la fi sóc fill primogènit i m’estimen molt>>. – Va exposar tan bé el pla, que Maria va accedir. A les tres de la matinada del dia convingut, la Maria sortia de casa seva modestament vestida, i sense cap acompanyament; els carrers estaven completament a les fosques; va passar per la baixada de Ferrer, avui anomenada baixada de Bonet; va travessar el pont de Sant Mamet, i va seguir pel carrer Cavalleria. A l’extrem d’aquest, va trobar el jove que l’esperava, i a poca distància, hi havia el diable, estava el cavaller per a protegir al nou esplendor. Una vegada allà, el jove li va manifestar que aquell dia, per causes que no li havia estat possible vèncer, no podia celebrar-se les noces, però que això era el de menys, doncs seria en una altra ocasió; i que esperava que no tindria inconvenient en seguir-la fins una casa de camp que ja estava disposada per als dos. Maria va comprendre al moment que havia estat víctima d’un engany, i s’hi va negar. Després de tanta controvèrsia, veient el jove que no la podia arribar a convèncer, va dir aïrat:- <<Mira, Maria, tinc tant desig que em segueixis, que si no és de bon grat, serà per la força>>. – I al dir això, va anà per agafar-la, però Maria, lleugera com un gat, va fugir desfent el camí pel qual havia arribat fins allà. El jove va córrer rera d’ella sense poder-la atrapar. El diable, que no es va atrevir a tocar-la, perquè Maria duia el Sant Escapulari, va tractar de detenir-la enderrocant el pont de Sant Mamet abans que el travessés la jove, però al donar la primera empenta, va sonar a la torre de l’Església parroquial el toc de l’Ave Maria, i al moment el maligne esperit, com si hagués estat ferit per un llamp, es va enfonsar a les aigües del torrent, sense haver assolit més que torçar l’indicat pont, tal com es conservava a començament del segle XX.