El primer camp que es troba, a mà dreta, al sortir de Manlleu per la carretera de Torelló, és l’anomenat La Pedrosa, que pertany a la masia Erm, en que el seu extrem nord hi ha un pou que res ofereix en particular, però del qual es compta un fet de l’època en que es va obrir, i que és el següent:
Els propietaris de la masia Erm, que eren uns honrats pagesos d’avantatjosa posició i que vivien allà mateix, tenien fama ben guanyada de caritatius, doncs mai negaven l’almoina a qui anava a demanar-la. Dos joves que, si bé catalans, pel seu accent s’endevinava al moment no eren de la comarca Osonenca, varen arribar un dia fins allà en demanda d’un socors. Va donar la casualitat que va ser el cap de la família qui va obrir la porta, i escoltada la petició, els va donar una almoina relativament crescuda, però els va dir:.
– No creguin vostès que em dolgui la almoina que us acabo de donar, ni les que puguin demanar-me d’ara endavant; però com observo que vostès són joves i forts, segons sembla, gaudeixen de bona salut, em permetré fer-los una observació sense ànim de deprimir-los; El mendicar és viciós, i quan s’ha perdut la natural vergonya que es lliura a la mendicitat fugen del treball, que és font d’honradesa i benestar. A més, als joves robustos molts els neguen el socors, i quan manca aquest i es té aversió al treball, ve la necessitat, i després d’ella, a vegades el crim. Jo aconsello, doncs a vostès que treballin; no desatenguin a qui desitjaria veure’ls feliços.- Senyor, va contestar un dels captaires, per poder treballar el primer que es necessita és tenir treball…
– Sí; va interrompre el propietari, però per tenir-lo cal cercar-lo… i voler executar-lo.
– ¿Vol vostè donar-nos-el?- No és aquesta l’època de l’any a propòsit per a poder ocupar-vos a vostès en tasques del camp; però… ¿quin ofici tenen vostès?
– Ambdós tenim conclòs l’aprenentatge de paleta.-
El propietari va reflexionar per un moment i, – ¿Sabrien vostès obrir un pou? Els va demanar.
– N’hem obert diversos.
– ¿prendrien vostès a preu fet la construcció d’un pou en el punt que els indiqués?
– Amb molt de gust.
– Doncs vinguin vostès amb mi.- I els tres se’n varen anar cap al camp de La Pedrosa; varen examinar el terreny, i a l’arribar a l’extrem Nord del mateix, – Aquí em sembla, va dir el propietari, que és el millor punt per a obrir el pou; la roca està a poca profunditat; el camí i la casa també estan molt a prop, i s’ha de tirar a perdre poca terra laborable. Els deixo a vostès sols perquè puguin consultar-se mútuament. Després veniu a la casa i mirarem d’ajustar el tracte. Comptin vostès que durant el treball seran els meus dispesers, i els subministraré pel meu compte taula, llit, eines i materials.-
El propietari es va retirar, quedant els paletes allà fins haver acordat el preu que devien demanar per l’obertura del pou. Al quart d’hora ja estaven altra vegada en presència del propietari.- Ens sembla, va dir un dels paletes, que si hem de deixar un pou ben arreglat, que tingui sempre aigua suficient per a l’abastament d’aquesta casa, a més de la manutenció, llit i altre oferiments, haurà vostè de pagar-nos cinquanta lliures barcelonines.
– Em sembla molt, va contestar el propietari, però com prefereixo perdre jo, a que ho facin vostès, doncs l’explotació al pobre no aprofita, accepto la seva proposta: poden començar l’obra quan vulguin.-
A l’endemà varen començar els treballs. A l’hora de l’esmorzar ja havien trobat la roca.
– Bon negoci haurem fet va exclamar un dels paletes; si amb la facilitat que hem trobat la roca trobem l’aigua.
– Així serà va contestar el seu company, encara que hàgim de cridar al dimoni en la nostra ajuda.-
I varen començar a trencar la roca; però com era una mica dura, no cedia fàcilment al cop de pic, ni les barrinades donaven grans resultats.
Amargats i incomodats, veient el poc que avançaven en la seva obra, no donaven cop de pic o de martell que no anés acompanyat d’una blasfèmia o altra paraula grollera. Un, dos, tres i més dies d’assidu treball, doncs cap resultat positiu els donava, ja que l’aigua no apareixia per cap part. I ells treballant i blasfemant sempre, fins que, després d’una blasfèmia horrible contra Déu i la Verge, van poder escoltar, com sortida del profund pou, una veu ronca que va dir: Abans sortirà foc, que aigua. Esglaiats de terror, varen fugir escapats d’aquell lloc, corrent sense rumb fix. El sol acabava d’ocultar-se a les muntanyes del Grau; era l’hora que els obrers donaven per acabat el seu jornal. El propietari de la masia Erm esperava a casa seva als constructors del pou, i al cap d’una bona estona, veient que no compareixien, va manar a un criat perquè els anés a buscar. Va anar al lloc de l’obra, però no va trobar a ningú. El propietari de la casa no va comprendre la causa que pogués motivar la seva desaparició; però als quatre o cinc dies va haver d’anar a Vic, i a l’hostal que es va allotjar va sentir parlar amb cert misteri de dos joves paletes, morts a l’hospital d’aquella ciutat. Creient que poguessin ser els seus obrers, se’n va anar a trobar al director del Sant Asil per adquirir notícies sobre el particular assumpte. No va anar equivocat: per boca del mateix director va saber que, malalts pel cansament del camí i de l’esglai que havien rebut, havien anat a demanar allotjament en aquell benèfic establiment, els dos paletes, qui, penedits i confessats, havien mort dos dies abans, deixant cada un d’ells atorgat testament, en el que declaraven que no tenien béns alguns; suplicaven que se’ls enterrés cristianament i fessin les honres fúnebres ad amore Dei, i nomenaven hereus de tots els béns que adquirissin i poguessin correspondre’ls, a Déu El nostre Senyor i a les seves ànimes (1).El propietari de la masia Erm va dir aleshores al director de l’hospital:
– Aquests joves no van concloure l’obra que havien pres a preu fet, però això no importa; aquí té vostè les cinquanta lliures barcelonines, preu convingut de l’obra; apliqui’ls vostè en sufragis per les seves ànimes. I va lliurar aquesta suma al director, tornant immediatament a Manlleu. Arribat a aquesta vila, va cridar a dos paletes de la mateixa vila perquè acabessin el pou. Varen anar aquests a verificar-lo, i al primer cop de pic va sortir tanta aigua en abundància que des d’aquell dia no ha mancat mai per a l’abastament de la casa en el Pou de la masiaErm.
(1) A aquesta classe de testaments se’ls anomena en dret Declaració de pobre.