A dos quilòmetres escassos de Manlleu, en la seva part Nord, existeix un turó, en que al seu cim es noten encara restes d’un d’aquests castells que els Àrabs, per assegurar la seva conquesta, van aixecar al apoderar-se de Catalunya a començament del segle VIII. Aquest turó és conegut a la comarca per Serrat dels Moros. Es conserva del destruït castell una tradició. ¿Volen nostres lectors que la comptem? És molt bella; si no els agrada, culpin a la curtedat i poc enginy del narrador.
I
Ludovico Pío havia resolt conquerir Catalunya, costés el que costés, i a aquest efecte va equipar un nombrós exercit del que es va posar al capdavant, no trigant en penetrar en el territori. Era l’any 798. Va començar la guerra, la que va seguir amb encarnissament per ambdues parts, i si bé els Àrabs es batien amb coratge i menyspreu de la vida, no podien detenir la marxa triomfant dels cristians, que contava el nombre de les seves victòries pel de batalles. Els Castells que prenien, eren a l’instant arrasats, i els seus defensors duts com trofeu de la victòria, a semblança del que feien els antics Generals romans. Va arribar el dia que va pensar en atacar els castells de Manlleu i de Casserres. Ludovico va reunir als seus Capitans en un camp del terme de Sant Martí de Sescorts, anomenat Camp de Opa, que era sens dubte el nom del seu propietari, doncs aquest nom era molt comú entre els godos, i allà es va acordar que el castell de Casserres, com de major importància, fos atacat amb el gruix de les forces per Ludovico Pío, i el de Manlleu per un subaltern, amb les necessàries que es deixarien a les seves ordres.
L’encarregat de prendre el castell de Manlleu va ser un esvelt jove, que a penes comptaria amb vint-i-cinc anys d’edat, i que s’havia distingit notablement en totes les batalles que concorregués. La tradició no ens ha conservat el nom d’aquest brau militar, però nosaltres, per donar-li algun li donarem el de Víctor. Víctor, doncs es va preparar per descomptat per a emprendre l’atac del fort. A menys d’un quilòmetre de distància d’aquest, va acampar amb la seva gent, sembrant la plana de tendes de campanya, que mirades des de lluny, semblaven les garbes, que anualment donaven el daurat fruit als pagesos que havien regat amb la suor del seu rostre aquelles terres. La del cabdill cristià, com és natural, era la major i la mes luxosa. Víctor es trobava en ella meditant un pla d’atac, i la nit havia estès ja les seves negres ales pel planer, quan es va presentar un dels assistents del cap, manifestant-li que una dama tapada demanava per ell.- Que passi- va dir Víctor; i al moment va penetrar a la tenda una dona d’esvelt tall i d’un caminar cadenciós i menut, duent completament cobert l’aspecte, amb un espès vel, la qual va saludar al cap de les forces amb una reverent inclinació de cap.
– ¿Que se os ofereix Senyora? Va demanar Víctor.
– Necessito parlar amb vós, però molt reservadament.- Víctor va fer un senyal al sentinella que estava a la porta de la tenda, perquè es retirés, ordre que va ser obeïda a l’instant.
– Estem completament sols i ningú pot escoltar-nos, va dir Víctor; no tingueu doncs inconvenient en parlar quan us plagui. I digueu-me: ¿Heu fet vot de no descobrir-vos el rostre, o hi ha altre motiu que us impedeixi el verificar-lo?
– Cap, – va dir la dama al mateix temps que aixecava el vel que li ocultava la cara, – encara que tampoc em coneixereu.-
Era tan bella aquesta dona que l’observador menys perspicaç hauria notat la grata tot i la profunda emoció que va produir en el militar la visita de tan pelegrina bellesa. Cabells negres, sedosos i abundants; ulls del mateix color, grans i esquinçadors; boca amb uns llavis envermellits, que deixaven veure unes dents blanques com el marfil; i rostre una mica bru, però hermosísim, com el de l’esposa del Cantar dels Cantars; tot això tenia la nou vinguda; no era, doncs, estrany que un jove s’impressionés davant una dama tan perfecta, i que no comptaria mes de vint anys edat, que no hi ha dona lletja, encara que no l’adornin les qualitats de la nostra heroïna.
Gràcies, senyora, i dispenseu-me l’honor de prendre seient, – va dir Víctor, al mateix temps que li oferia un senzill tamboret dels que tenia a la seva tenda- i creieu que sento de debò no poder oferir-vos una còmode butaca. Parleu, ¿que se os ofereix de mi?.
– Vinc a demanar-vos un favor: i perdoneu-me si em presento sense cap títol que al·legar a la vostra benevolència.
– Senyora, porteu el títol que mes pot interessar a un jove: la vostra singular hermosura. Demaneu-me el favor que vulgueu, que des d’ara el teniu concedit, en tot el que no s’oposin a ell ni el meu honor de cavaller, ni la meva dignitat de militar.
– No avanceu promeses sense saber qui sóc; Potser després us penediríeu d’haver-les fet, sinó volíeu faltar a elles.
– Ni he de mancar a elles, ni he de penedir-me mai per ser vós qui vulgui que sigueu… ni encara que siguesiu la filla del governador del castell que vaig a atacar.
– Doncs vós ho heu dit; sóc Zelma, filla del Governador del Castell d’aquí al davant, que està disposat a fer-vos una resistència tenaç.-
Ni un llamp que en aquell instant hagués caigut en l’estada del militar cristià, hauria sorprès i anihilat mes a aquest que semblant revelació: va quedar mut uns moments i com indecís sobre el que devia contestar, fins que:
– No importa, va dir, reitero les meves promeses.
– Confio en elles, i en tal concepte dec manifestar-vos que el favor que vinc a demanar-vos és que m’admeteu com a parlamentari, per al lliurament del Castell del meu pare.
– ¿I com el vostre pare us ha enviat a vós, confiant-vos una missió tan important? ¿porteu amplis poders i en regla?
– Res d’això; ¡pobre del mi, si el meu pare sabés el pas que estic donant!
– Parleu, senyora, sense reserva, sóc el vostre millor amic.
– Oh! Sóc molt desgraciada; i sols de vós depèn la meva ventura. Escolteu-me, escolteu-me, que vaig a obrir-vos el meu cor i a fer-vos confident de les meves angoixes. Sabeu, doncs, que jo, la filla del Governador del Castell, del cap àrab, sóc cristiana com vós. Les aigües regeneradores del baptisme han corregut pel meu cap. El mateix que per la vostra. Si pel meu pare, si per la gent que ell mana, em diuen Zelma, davant Déu i en la meva consciència, em dic Mercè, nom que em vaig donar a mi mateixa, per la mercè que la Verge em va dispensar, fent-me obrir els ulls al llum de la veritable religió, de la religió del crucificat. El meu pare, que és bo fins l’excés, des de que és Governador del Castell, ha permès que els cristians continuessin en aquest país, practicant la seva religió, sense ésser molestats de cap manera. Jo, curiosa com totes les dones, vaig voler conèixer els principis del cristianisme, i tan enamorada vaig quedar d’ells i tan convençuda que la religió cristiana és l’única veritable, que secretament em vaig fer batejar, abjurant la religió de Mahoma. ¿Compreneu ara? Dintre de breus dies, dintre de breus hores potser, us aferrareu en un combat per a apoderar-vos del Castell que ha de defensar el meu pare. No hi ha dubte que es vessarà sang abundant per ambdues parts. De la una, sang del meu pare i de la seva gent; de l’altra, sang dels meus germans en religió. Com a filla he de lamentar la derrota del meu pare; com a cristiana he de plorar la vostra, és a dir, en tot cas he de ser jo desgraciada.- I al dir això, dues gruixudes llàgrimes van rodar per les seves galtes.
– No ploreu, senyora, va dir Víctor. M’heu demanat que us admetés per parlamentària, després teniu un pla preconcebut; exposeu-lo sense temor, us he dit ja que sóc el vostre millor amic.
– Si gràcies, us estic molt reconeguda. Jo us lliuraré el Castell, perquè us donaré un mitjà de prendre’l per sorpresa, sense costar una sola víctima, però heu de prometre’m que el meu pare i la guarnició quedaran lliures, si us donen paraula de no fer mes armes contra els cristians.
– ¿I com podrà ser això?
– No us importi; el preparar la cosa va pel meu compte. ¿Accepteu?
– Si; però que he de fer?
– Avui, o demà, o demà passat o al dia següent, quan a altes hores de la nit vegeu un llum a la finestra gran de la part de migdia del Castell, que és la del meu dormitori, apropeu-vos silenciosament al fort amb les vostres tropes. Trobareu oberta la porta i en ella no haurà qui intenti impedir-vos el pas.
– Accepto. I que Déu ens protegeixi a tots.-
La dama es va aixecar per a retirar-se. El guerrer es va aixecar també, i prenent-la de la mà, la hi va estrènyer amb efusió, i va estampar en ella un ardent petó. No van existir paraules de comiat; en comptes de la boca, els van parlar els ulls i el cor. Zelma, mora, o millor, Mercè, cristiana, va tornar a cobrir-se el rostre, i va sortir d’aquella estada malgastant gràcia i gentilesa.
II
Serien les dotze de la nit del dia següent, quan es va veure brillar un fanal de vidres a la finestra gran de la part del migdia del Castell moro. El cerç rugiria amb violència, produint un soroll estrany en les copes dels arbres d’aquells contorns.- Ha arribat l’hora – va dir per a si el cabdill cristià, i al moment va reunir la seva gent, i es va dirigir amb ella cap al Castell. Al quart d’hora ja estava a la porta d’ell. El sentinella que devia guardar-la, jeia al terra, presa d’un profund somni. La sorpresa va tenir l’efecte desitjat. Tots els guardians del Castell van lliurar les armes, prometent no tornar a la guerra contra els cristians, quedant lliures sota aquesta formal promesa. El Governador estava afectadisim. El cabdill cristià es va girar cap a ell i li va dir: – Són aquests atzars de la guerra: No teniu vós la culpa de la sorpresa, així és que aquesta ha d’afectar menys al vostre honor militar, que una derrota combatent. D’altra banda, sé que sou un complert cavaller, i que no heu de mancar a la vostra paraula honrada: Quedeu-vos en el Castell, si agradeu, amb la vostra filla i la servitud que us plagui, fins la meva tornada que, Déu mitjançant, no serà tard.- L’ex governador va acceptar, amb gran contentament de la seva filla…
¿ Com va poder efectuar-se la sorpresa? Senzillament: Al estar retirat en el seu dormitori el Governador, i en les seves quadres la guarnició per a descansar, Zelma va convidar al retingues de guàrdia a passar a una posada apartada, sota el fútil pretext que volia provar uns dolços confeccionats per ella, i una vegada els va tenir allà bevent i menjant, va sortir per a obsequiar amb una copa de licor al sentinella que vigilava per la part de fora. Va oferir la copa de licor al sentinella, aquest se la va beure d’un sol glop, però tal copa contenia un energètic narcòtic… la resta, queda explicat ja. A la matinada següent a la sorpresa, Víctor se’n va anar amb les seves tropes a comunicar la feliç nova a Ludovico Pío, que estava atacant delitosament el Castell de Casserres, però sense resultat positiu. Molt es va complaure el fill de Carles Magne del bon resultat del seu subaltern, tant mes, quan necessitava de la seva gent per rendir el Castell que feroçment se li resistien. Va unir doncs, les noves tropes a les seves, confiant a Víctor l’assalt al fort. Va ser aquest tan feliç, que a les poques hores quedaven en poder dels cristians el castell de Casserres.
No podien quedar sense recompensa les victòries aixecades a cap per Víctor. Ludovico el va cridar i li va dir: – Estic content de vós; per recompensar-vos en alguna cosa, des d’aquest moment quedeu únic propietari del Castell moro de Manlleu, amb totes les seves terres, honors i possessions. Que Deu us ho deixi gaudir per molts anys.
Víctor va continuar lluitant al costat de Ludovico, aconseguint honra i profit. Va acabar la guerra amb l’expulsió dels àrabs de Catalunya, i alhora va concloure també la carrera militar de Víctor, que va demanar retirar-se per a gaudir la tranquil·la vida de família.
III
Algunes setmanes després, tenia lloc una gran festa a l’ex castell moro de Manlleu. Es celebraven les noces de Víctor amb Mercè, la que abans es digués Zelma, i a elles havia volgut concórrer Ludovico Pío, en prova d’afecte al seu antic subordinat. Allà van viure feliços, quan es pot ser-ho en aquest món, i en companyia del seu pare, l’ex governador, qui coneixent les sublimitats de la nostra religió, havia abjurat la seva, fent-se cristià, complaent-se tots en fer tant bé als comarcans, que després d’onze segles, no s’ha perdut encara el record dels que van tenir al seva estança en el turó que contínua dient-se Serrat dels Moros.