Era un dilluns de Pasqua i a la Plaça hi havia mercat. Estava plena de gom a gom. Un xarlatà estava situat tot just a sota del balcó de la família Oliveras. Era un xarlatà d’aquells que no parava mai, crits, i gesticulacions ensenyant els articles que pretenia vendre, mentre anava lloant els seus articles.
– Mirin senyors quins cordons de sabates, per guanyar-hi alguna cosa els hauria de vendre a dues pessetes, però no, no senyors, no vull abusar de vostès. Mirin quin article, és de marca anglesa, aquí hi diu Manchester, i per ser vostès no els els cobraré ni a una pesseta ni a cinquanta cèntims, per ser vostès els els cobraré a trenta cèntims.
Amb això el gos de la família Oliveras, el “Sol”, que era a dalt del balcó, anava de banda a banda tot observant la gentada i el batibull que hi havia a la Plaça, mentre el xarlatà seguia amb els seus sermons.
– I ara mirin quins paraigües, els millors del món, mirin quin barnillatge, i quina tela tan espessa. Això sí que és qualitat. Només cal dir que són de fabricació alemanya, i el seu preu real és de vint pessetes, però jo no els en cobraré ni quinze ni dotze, per ser vostès els els cobraré a deu pessetes, un per aquí, un altre per allà ¿qui més en vol?
Amb aquestes, el “Sol” a dalt del balcó s’atura, aixeca la pota del darrere i deixa anar una gran orinada. La gent que hi havia allà escoltant el xarlatà es va afanyar a salvaguardar-se de la pluja improvisada. El xarlatà tot rient i viu com una espurna no va perdre l’ocasió.
– Veieu senyors si són útils aquest paraigües. Algú en vol més?