L’antic palau dels Manlevios havia estat heretat, a principis del segle VIII, per D.ª Blanca, jove de singular gentilesa i d’una fortuna immensa. Amb aquestes circumstàncies no cal dir que no li mancaven adoradors a Blanca; no obstant això, ella mai havia sentit bategar el seu pit a impulsos de l’amor. Sense ésser fanàtica, era una fervent cristiana, i el seu major plaer consistia en cuidar dels adorns de la Verge, que més tard va nomenar-se Nostra Senyora de Gràcia, a la que tenia especial devoció. Per aquell temps, els partidaris de l’Islam, a qui la infausta jornada de Guadalete havia obert les portes de la península, estaven arruïnant molts pobles de Catalunya, i era de témer que igual sort podria colpir als planers d’Ausona. Això tenia afligida constantment a Blanca. Un matí d’abril, mentre recollint per la rodalia del seu palau flors silvestres per a regalar a la seva patrona la Verge de Santa Maria, va veure apropar-se un apost jove d’uns vint-i-cinc anys d’edat. Vestia elegantment, i el seu noble port indicava que descendia d’una de les famílies més distingides del país. No va trigar en arribar al lloc en que es trobava Blanca.
– Senyora, va dir commogut, perdoneu-me si he gosat apropar-me fins vós sense fer-me anunciar almenys: però hi ha circumstàncies que poden excusar a un jove que veritablement estima.-
Blanca va baixar els ulls, i de moment no va saber que contestar.- Si la meva presència, va continuar el desconegut, ha de ser molesta, em retiraré de seguida: però no vull fer-ho abans de manifestar-vos que des de fa temps posseïu, sense saber-ho, el meu cor, que sols per vós sospira. No ignoro el mal èxit de molts que haurien volgut posseir la vostra mà; i no obstant això, no he tingut prou virtut per a no pensar en poder obtenir-la, sense abans escoltar-lo de la vostra bonica boca; ¡perquè no sé convèncer-me que d’ella, que és tan dolça, puguin sortir paraules tan amargues per a mi-
Les galtes de Blanca es varen tenyir d’un bell resplendor que la feia més interessant que mai.- Oh! Li va contestar Blanca, teniu raó en dir que no he estimat mai; doncs no he cregut poder trobar un home capaç de llaurar la meva dita; si existís, jo li donaria el meu cor i la meva vida.
– ¿I que li exigiríeu?
El que no podries donar-me.- No os importi; manifestar-me el vostre desig, que jo us juro aconseguir-lo, o moriré en la demanda.
– Doncs bé; que aquest palau mai sigui trepitjat per la multitud invasora, doncs prefereixo morir mil vegades abans que presenciar semblant profanació, a la que tampoc sobreviuria.
– Jo us ho juro, va dir el desconegut; i si Déu dels exèrcits i la Mare de Déu em protegeixen, després vindré a demanar el premi ofert.-
Va fer una profunda reverencia i es va retirar.
Arnau, que així es deia el jove desconegut, i que pertanyia a una de les famílies principals del territori ausetà, anés de seguida a engrossir les files dels ardits cristians, que en va tractaven de d’aturar l’exercit invasor. En cada encontre amb els enemics, es distingia pel seu heroisme, que ratllava sovint la temeritat. Els seus esforços i els dels seus companys d’armes, desgraciadament havien de cedir gairebé sempre al nombre, de manera que no va trigar molt temps en ondejar sobre els murs d’Ausona l’estendard mahometà. Aquesta desgràcia va ésser, de moment, la sepultura de l’última esperança dels cristians, que van comprendre la impossibilitat absoluta de recuperar el terreny perdut, i de fer almenys una mitjana resistència. Arnau que no havia assolit el que desitjava, que era vèncer o morir, doncs ni havia vençut, ni havia pogut trobar la mort en el combat.
En el palau ondejava encara l’estendard cristià; en el centre del qual havia brodat la seva propietària l’esfinx de la seva excelsa patrona, la Verge de Santa Maria. Arnau, que no ignorava aquesta circumstància, ni havia oblidat el jurament fet a Blanca, va voler provar un últim esforç. Va reunir alguns dels seus companys d’armes, i amb ells es va dirigir cap a la capella de Santa Maria. Una vegada allà, els va parlar d’aquesta manera: <amics meus: jurem tots davant aquesta Verge sense ultratge, que defensarem la seva sagrada Imatge fins vessar l’última gota de sang, i que no permetrem que la petjada musulmana taqui mai el palau de Donya Blanca, que la seva propietària tanta cura te d’ella>>.
– Ho jurem, varen dir tots.- Llavors varen resar uns moments davant la Verge, i varen sortir del temple; però ¡quina va ser la seva sorpresa al veure que a la llunyania un nombrós exercit enemic que es dirigiria cap a ells! Aquell exercit que era capitanejat pels intrèpids Muza i Tarik. Al moment varen comprendre que tota resistència que oposessin seria inútil, i no obstant això varen voler intentar-la. En menys temps del que es necessita per a comptar-lo, aquell grapat de valents es varen veure embolicats pels seus contraris, morint gairebé tots, però venent cares les seves vides, doncs varen fer moltes baixes a l’enemic. Arnau, amb tot no havia mort ni havia estat ferit almenys, a pesar de trobar-se sempre en el punt de mes perill. Quan va veure que no li quedava més recurs que fugir, va anar corrent al Temple de Santa Maria, i prenent a la venerable Imatge, la va lliurar a un dels seus companys, a qui va dir:
– Ves i oculta aquesta Nostra Patrona; que quan Déu estigui satisfet del càstig que envia als espanyols, potser podrà aixoplugar-la en altre temple que substitueixi al que ara destruirà la morisma irreligiosa.>>-
Immediatament va muntar a cavall i s’en va anar al galopant fins el palau dels Manlevios. En ell, va trobar a Blanca agenollada davant la Imatge del Crucificat, esperant una mort propera.
– Senyora, va dir Arnau, cal fugir, i que jo compleixi la meva paraula; vaig jurar que la morisma no trepitjaria aquest palau, veureu com no el trepitjarà.-
I agafant a la jove de la mà, la va treure de l’edifici, després va fer foc al palau, i, muntant a cavall amb Blanca, va intentar la fugida. Els passos estaven propers a l’exercit invasor, i sols era possible la salvació travessant el Ter, que mugia als peus del palau, com lamentant el no poder aixecar les seves aigües per apagar aquelles flames que devien reduir a partícules l’històric monument. Arnau es va dirigir volant cap al riu amb la seva bella companya, però, al estar al bell mig del riu, una fletxa disparada per l’enemic, va deixar exánim al cavall, Arnau i Blanca varen ser arrossegats per les aigües, en les que varen trobar ambdós la seva sepultura.
Aquell palau no va tornar a aixecar-se; però recobrades les seves terres, anys després, pels successors de Blanca, es van cedir la part de les terres que constitueixen el turó que posteriorment es va edificar el Castell de Manlleu, i coneixem avui per Castellot, a la Verge de Santa Maria, perquè respectuosament s’anés a resar allà un Respons per l’ànima de la seva antiga propietària, respons que a principis de segle encara es resava en el mateix lloc, tots els anys, el dilluns que precedeix a l’ASCENSIÓ DEL SENYOR, que se suposa que va ser el dia que va ocórrer el que acabem de contar.