Fundada el 5 de maig de 1892. Durant els seus vint-i-set anys d’existència va tenir dos locals socials, que eren de lloguer i estaven situats el primer al carrer del Pont 36, pral. i el segon al carrer Bisbe Morgades 2. Cal dir que el local social de la societat tenia un bar i biblioteca per als seus associats. Tenia com a finalitat el socors mutu dels seus associats en cas de malaltia, i la defensa dels treballadors tant del ram tèxtil com el filat, el cotó i la seda. També organitzava vetllades literàries, musicals i jocs. Aquesta societat no era de caire polític. La majoria de socis eren encarregats de les fàbriques tèxtils de la vila. Tot i que aquesta societat es va fundar el 1892, el seu reglament no va ser aprovat oficialment fins al 1904, dotze anys després de la seva fundació.
Pel que fa als socis, n’hi havia de quatre classes. Els socis de 1ª eren aquells que tenien l’ofici de directors, contramestres, encarregats i maquinistes. Els socis de 2ª eren els representants de les fàbriques, els propietaris dels tallers de fusteria de les fàbriques, amb dos treballadors i els llauners. Els socis de 3ª eren els que pagaven una quota i no cobraven els beneficis de la societat. També eren socis de 3ª els metges i fabricants de la comarca que reportaven algun benefici a la societat. Eren honoraris aquells que la junta considerava mereixedors de posseir aquest títol, encara que aquest títol tan sols tenia aquest caràcter, el de soci honorífic. Per poder posseir aquest títol, el sol·licitant havia de presentar una butlleta de proposta signada per dos socis de 1ª en què havia de constar el domicili i la conducta del sol·licitant. Pel que fa als sol·licitants a socis de 1ª i 2ª, aquests havien de passar una revisió per tal de gaudir d’un perfecte estat de salut, i tenir una edat compresa entre els 18 i 45 anys i fer com a mínim dos anys amb el mateix càrrec a l’empresa. Els drets d’entrada eren de 3 pessetes si el soci tenia entre 18 i 25 anys, 5 pessetes si tenia entre 25 a 35 anys i de 7 pessetes si tenia entre 35 i 40 anys, en canvi si el soci tenia entre 40 i 45 anys el dret d’entrada es disparava a 50 pessetes. La quota mensual era de d’1 pesseta, excepte els socis de 3ª que pagaven una quota mensual de 25 cèntims i una entrada de 2 pessetes, independentment de l’edat que tingués l’associat.
Arribat el cas que la població patís una epidèmia i la societat no pogués fer-se càrrec de l’allau de subsidis a pagar, la junta podia augmentar les quotes.
Cal destacar que aquesta societat tenia unes lleis molt rigoroses i això ens ho indiquen els seus estatuts ja que assenyalen que un soci podia ser expulsat si blasfemava, insultava o simplement per fer gestos provocatius. També
ens indiquen que si un membre tot jugant causava desperfectes a l’immobiliari, aquest havia de fer-se càrrec de la despesa de la reparació. Però si el desperfecte era causat per voluntat aliena, al càstig era la meitat de l’import de la reparació. En canvi, quan un soci era atrapat fent algun joc considerat il·lícit per la junta, aquest perdia tres mesos de subsidi, però si l’infractor era de la junta, el càstig era de sis mesos i si era el president, aquest quedava exclòs de la societat. Els socis expulsats per falta greu no podien tornar a formar part de la societat.
Pel que fa a la junta, tots els seus membres havien de ser residents a la població. Estava formada per president, tresorer, comptable, secretari, vicepresident, i vicesecretari. Els càrrecs eren obligatoris i totalment gratuïts, excepte el de secretari, que mentre estigués en el càrrec, no havia de pagar la quota mensual. La renovació de la junta era d’un membre cada 6 mesos i es feia per votació a les juntes generals. El president, tresorer, comptable i secretari, tenien l’obligació de ser socis de 1a classe, i el vicepresident i vicesecretari de 2a classe.
Cal dir que si era estricte el règim per als socis, per a la junta també ho era, ja que si un membre de la junta es perdia 3 reunions seguides, aquest perdia el subsidi durant 3 mesos. I si tot així encara deixava d’assistir-hi, es considerava dimitent i, per tant, perdia el subsidi durant 3 anys.
La junta tenia un límit de despeses i tan sols podia invertir 70 pessetes anuals en reparacions i millores de l’immoble. Arribat el cas que l’import fos superior, feia falta l’autorització de la junta general.
Pel que fa als subsidis, quan un membre queia malalt, tenia l’obligació de deixar entrar al seu domicili qualsevol membre de la junta per tal de fer-li una visita. Si del contràriament el malalt no acceptava la visita del membre de la junta, aquest perdia el subsidi, que era de 3 pessetes diàries durant 90 dies per tal de costejar les despeses dels medicaments. La societat advertia però, que les malalties causades per baralles, apostes i altres causes evitables, no eren mereixedores del subsidi. Els malalts convalescents tan sols podien sortir al carrer a les hores que el facultatiu indicava i no podien entrar a les tavernes, cafès o fàbriques, però sí que podien entrar al local de la societat tot i que no podien formar part de cap joc.
En cas de defunció, la societat feia una donació de 75 pessetes a la persona que l’havia assistit, però si la defunció era repentina, la paga la rebia el familiar més pròxim.
La dissolució de la societat tan sols es podia acordar en junta general, i amb la majoria absoluta dels seus associats. Arribats a aquest punt, es nomenava una comissió liquidadora i els fons sobrants haurien d’anar destinats a l’Hospital de Manlleu.
La Unión Fabril es va dissoldre el 19 maig de 1919.
El 1898 tenia amb 172 socis.
Bibliografia: Xavier Gaja