El Mossèn Xavier Padrós i Comas, (nebot de Martí Comas fundador de l’escola La Salle,) va néixer a Manlleu l’11 de setembre de 1869 i va traspassar a Barcelona el 25 de setembre de 1939. Fill de bona família va estudiar al Seminari de Vic, i va ser ordenat prevere el 21 de setembre de 1895. El 20 de novembre d’aquell any era nomenat ajudant de Vilacetrú, i va aconseguir ser beneficiat de Santa Maria de Manlleu.
Conegut popularment per Mossèn Xavier, era una persona molt popular i estimada a Manlleu, fins i tot la gent que no era religiosa li tenia un gran apreci. Era alt, corpulent, i molt tranquil. Mai li faltava el sentit de l’humor, era un home ple d’activitat, ja que es ficava per totes bandes. Ens diuen que al llarg de la seva vida com a capellà, va arribar a practicar la màgia per treure el dimoni de la gent. Els nostres avis el recorden com una persona molt benefactora i intel·ligent, una persona que no tenia mai un no per a ningú. Tot sovint visitava els malalts, i tot i que sempre anava curt d’armilla, donava diners als mes pobres i, si era el cas, pagava el viatge a Barcelona si havien d’anar al metge.
Era un home que tenia una forta convicció del que feia, fins al punt de jugar-se la pell. Durant la Guerra Civil va salvar molta gent. Va salvar la vida a Lluís Garet, rector de Santa Maria de l’any 1935 fins al 1952, tot amagant-lo dins el maleter d’un cotxe.
Una altra de les anècdotes que s’explica d’ell és un fet que va passar en plena Guerra Civil, quan els rojos començaven a treure els sants de l’església per a cremar-los. Uns rojos es dirigiren cap a ell apuntant-lo amb una pistola al pit, volien obligar al mossèn a trepitjar les imatges que treien de l’església per després cremar-les quan començà la següent conversa.
– Quiero ver como pisoteas estos despojos.
– Oyes lo que te digo? Prueba de bailar si no quieres que te agujeree la piel.
El mossèn Xavier Padrós es mantenia del tot immòbil, mentre els rojos, segons ens comenten, no s’ho varen prendre gaire bé i varen decidir que li agafarien els diners que portava a sobre. Ell baronívol i quiet com era d’esperar, s’hi va negar amb rotunditat. Al veure l’oposició del Mossèn, el capitost li va dir a un ajudant:
– Dejadlo que este es de los nuestros.
Al cap d’uns dies quan ja anaven a enderrocar * l’església, el mossèn Xavier no va dubtar ni un moment en sortir a defensar l’església parroquial, etzibant un:
–“Home, no me l’aterreu, que és la meva fàbrica!”.
Quan varen enderrocar l’església el Mossèn Xavier Padrós, portava un * mocador vermell al coll, fent veure que era revolucionari. (Igual que molts manlleuencs atemorits pels rojos). Al cap de pocs dies va haver de marxar i ningú en va saber res més d’ell.
Una de les dites que se li atribueix es la de: Als avis no se’ls hi ha de demanar com es troben, se’ls ha de dir, ¿i avui que li fa mal?.
Una altra de les anècdotes que ens expliquen d’ell es que devia una quantitat de diners a una persona. Com hem comentat anteriorment, el mossèn Xavier no disposava de massa diners, li costava pagar. Un dia va rebre un ultimàtum d’aquesta persona. El Mossèn Xavier, que aleshores vivia a la plaça, sense immutar-se li va manifestar:
– Vine a casa tal dia a tal hora a cobrar i et prometo que et pagaré. És més, com jo sóc un home de paraula, si no et pago em mataré.
L’home decidit a cobrar el deute es va presentar al dia pactat a casa del mossèn, al arribar, el mossèn que ja l’esperava assegut al seu despatx, es treu un ganivet i etziba al proveïdor:
– Ho sento no et puc pagar, no tinc un cèntim i com que sóc un home de paraula l’he de respectar.
L’home incrèdul del que estava veient, va acabar perdonant-li el deute.
* L’Església Parroquial va ser destruïda el 14 de novembre de 1936, quedant solament una part de la façana i el campanar.
* Les males llengües diuen que es va reconvertir en milicià de la FAI.