A la vigília de Nadal de l’any 1227, hi havia un moviment insòlit entre la servitud del castell de Manlleu. Era que el seu poderós senyor tenia convidats a tots els seus feudataris i vassalls per a celebrar amb la seva companyia lanit de Nadal, i s’estava preparant tot, perquè resultés una festa veritablement esplèndida. El mateix Casteller, el dia abans, s’havia lliurat, amb els seus gossos i falcons, a una desenfrenada caça, per proporcionar-se les peces per a obsequiar als seus comensals a l’hora del sopar.
En aquell temps el castell de Manlleu havia arribat al cim de la seva glòria sent temut i respectat pels altres senyors. Bernat que així es deia el casteller, era de caràcter ombrívol, autoritari, ambiciós i audaç. Els seus, no obstant això, l’estimaven de debò, doncs tot i la seva autoritat mai abusava d’ells; solament amb els seus contraris es mostrava implacable i a vegades fins i tot cruel. feia alguns anys que havia perdut la companya de la seva vida, sense que li deixés successió, el que el va moure a cridar al seu costat a una neboda seva que es deia Sancia, una jove preciosa, que en l’època que ens referim, comptava amb l’edat de divuit anys, i era l’únic ésser que semblava endolcir-li l’existència.
Al vespre del dia que hem indicat, a les sales d’aquella senyorial morada varen començar a omplir-se de convidats que ja estaven il·luminats amb un gran nombre de llums d’oli, les úniques llums que s’usaven aleshores entre les famílies mes distingides, doncs les de posició humil sol se servien d’estelles resinoses per il·luminar els seus habitatges.
Quan varen estar reunits tots els convidats, es va presentar el Senyor del castell, qui després de saludar-los amb afecte, els va dir:
– Tinc el pressentiment que aquest any serà l’últim natalici del Nen Jesús que podré celebrar: Per això he volgut fer-lo amb la vostra companyia, ja que la meva glòria i poder a vosaltres en bona part els dec. I com no ignoreu, tinc molts enemics: ¡He suportat tantes guerres amb bon èxit! Déu m’ha concedit fruit de benedicció, i és possible que aquest castell, baluard del meu poder i del meu renom, passi a les mans d’una jove i feble dona. Si vosaltres, fidels a la meva memòria, el defenseu amb la mateixa fermesa que fins ara, conservarà el seu esplendor; Si per contra…
-¡Complirem sempre com bons! – va interrompre un dels presents; i la resta, a cor, van exclamar: Si! Si! – No esperava menys de la vostra lleialtat, va continuar el Casteller, i es va aixecar per a estrènyer-los la mà a tots. Mentre ho feia, es va presentar un criat anunciant que un trobador sol·licitava entrar per a fer escoltar la seva veu i els acords de la seva bandúrria.
-¡Va! Va dir el Casteller, avui és dia de nadales que celebren el Naixement del Salvador del món: que entri; ens ajudarà a passar la vetllada per a esperar la Missa del Gall que a les dotze es celebra a la capella d’aquest castell, i el sopar que us he convidat -.
En uns moments va aparèixer a l’estada un jove de presencia aristocràtica i de modals sobradament fins, vestit com els trobadors de l’època amb la bandúrria sota el braç. Els va saludar afectuosament a tots, i va besar la mà al senyor del castell. Aquest va cridar a Sancia, a la que va manar servir-li al nou vingut el vi de l’hospitalitat. Així ho va fer ella, presentant-li en una bonica copa d’or cincelada. Quan el trobador va haver begut , va demanar permís per cantar algunes cobles al·lusives a la festivitat. Concedit el permís, va agafar la bandúrria, i acompanyant-se amb ella, va entonar diverses Nadales amb una veu tan dolça i ben timbrada, amb tal sentiment, que va fer vessar llàgrimes de tendresa als concurrents, fins i tot al Casteller, a pesar de tenir adobat el cor pels actes atzarosos de la seva agitada vida.
–Va, va dir aquest, canteu-nos ara una quelcom menys tendre, que no estan bé les llàgrimes en ulls de gent guerrera.-
El trobador va inclinar reverentment el cap en senyal d’obediència, i després d’haver puntejat melodiosament la seva bandúrria, va cantar, amb tota intenció, aquest comentari:
(*)La daga portaré oculta
En mon mantell, con los braus
Harmodis y Aristogéiton
Quan mataren el tirá
Y fundaren en Atenas
La Santa lley de igualtat.
No has mort, no, volgut Harmodis,
Que allá en los felissos camps
De las islas Fortunadas
Dihuen que estás coronat,
Com Diomedes y Aquiles,
De llorer que’t fá inmortal.
La daga portaré oculta
En mon mantell, com los braus
Harmodis y Aristogéiton
Quant en lo temps del sagrat
Sacrifici de Minerva
Mataren al fiero Hisparch.
Eterna será en la terra
Vostra gloria, oh molt aymats
Harmodis y Aristogéiton,
Per haber mort al tirá
Y la igualtat de las lleys
En atenas proclamat.
Encara no s’havien extingit les últimes vibracions de la bandúrria, que els concurrents varen aclamar en entusiastes ¿visques! I frenètics aplaudiments: sols el Casteller va deixar de fer manifestació alguna, com si aquell cant, veritable himne a la llibertat, hagués fet profunda impressió en el seu ànim. Es va reduir a demanar fredament:
-¿És vostra aquesta cançó?
– No; va dir el trobador, és el celebrat escoli del poeta grec Calistrato, titulat: Harmodis i Aristogéiton: jo no sóc mes que el traductor d’ell.
-¿Coneixeu aquesta llengua?
– Sols prou per traduir-la i fer-me entendre dels que la parlen. Mai m’ha estat indiferent aquell país, bressol de la llibertat i de les muses.-
Bernat, convençut que no era un trobador vulgar el que tenia davant, en comptes de recompensar-li amb algunes monedes, com era de costum fer amb els trobadors,
– Li va dir, Demaneu, una gràcia que bonament us pugui concedir, que estic disposat a atorgar-la.
– Avui, va contestar el trobador, és dia de gran felicitat per tot el mon cristià: Déu va venir a fer-se home per redimir l’home; jo us demano, doncs, que vós redimiu també, donant-los llibertat, a tots els infeliços presoners que gemeguen en les tenebroses presons d’aquest inexpugnable castell, ja que no és per altra causa que l’haver defensat amb lleialtat als seus respectius Senyors, i haver estat vençuts en el combat.
-¿Teniu algun parent, amic o conegut entre ells?- Cap; però això tan és. He se suposar que tots son cristians com nosaltres, i jo us suplico que els deixeu gaudir d’aquesta festa tan cristiana.
– Endavant!,- va contestar el Casteller, al mateix temps que donava ordre que se’ls posés en llibertat, – però jo vull que vós obtingueu alguna recompensa. Demanen el que us plagui i que jo, com he manifestat abans, us pugui concedir bonament.- Quedo molt agraït a les vostres bondats; però feu-me la doble gràcia de no fixar-me un termini per demanar el que m’oferiu.- No us el fixo va dir: sol·liciteu-lo quan bé us plagui; em constitueixo ara deutor d’ell.-
Després el trobador va demanar permís per a retirar-se, havent-se excusat de quedar-se aquella nit al castell, acceptant l’oferiment que li fes el seu poderós senyor.
II
El pressentiment d’en Bernat de Manlleu, respecte a la seva pròxima mort, va tenir compliment, doncs va deixar d’existir a mitjans de març de l’any 1228. El dia sis del mateix mes havia atorgat testament, en el que, després de diversos llegats piadosos i profans, va instituir per si hereva universal a la seva neboda Sancia. Ella, igual que tota la servitud, feudataris i vassalls, varen sentir profundament la mort del Senyor, i van vestir tot un any de rigorós dol.
Feia poc que havia deixat el dol, quan es va presentar al senyorial estatge un apost i arrogant jove, de port distingit i noble presència, sol·licitant parlar amb la propietària del castell. Sancia el va rebre amb molta amabilitat al luxós saló de la torre de l’homenatge, i després de les salutacions de bona cortesia, el jove li va dir dolçament:
– Senyora; Sé que sou l’hereva universal del vostre bon oncle el noble Bernat de Manlleu, que Déu tingui en la seva Santa Glòria. Si aquesta qualitat d’hereva us ha fet propietària de quantioses rendes i possessions, també us ha constituït en el deure de satisfer els deutes del que us va anomenar com a tal. Jo, doncs tenia un crèdit contra el vostre oncle, del qual ara vos deveu satisfer. ¿Esteu disposada a això?- No poso en dubte la vostra paraula, va contestar Sancia, però suposo que tindreu algun document que acrediti el vostre dret.- No; va replicar el jove però tinc un testimoni, que el seu testimoni val per tots els documents.
-¿Podeu nomenar-me’l?- Si; sou vós la mateixa, Senyora. ¿No em coneixeu?- No ara que hi penso; encara que em sembla no ser-me del tot estranya la vostra fesomia…
¿Recordeu la nit de Nadal?…
– Ah si! Ara recordo; vós sou el trobador que tan gratament ens va fer passar aquella vetllada.- Ni mes ni menys: i ja que recordeu això, tampoc haureu oblidat que el vostre oncle va oferir recompensar-me amb el que li demanés…
– Sí, si, ho recordo perfectament.- Doncs venia a demanar el compliment d’aquella formal promesa.- Estic disposada a deixar en el lloc que correspon, el bon nom del meu oncle.- No esperava menys de vós; i ja que així ho oferiu, us demano… us demano… la vostra mà.-
Sancia no va poder dissimular la sorpresa que li va causar la semblant petició. Les seves galtes es van enrogir; una suor freda va banyar el seu front, i els seus llavis no van encertar a articular paraula. Una resposta una mica després d’una estona de silenci:
– Reconec en vós, va dir, a un jove que, per les seves prendes personals, no sols és digne mi, sinó d’una reina. I feta aquesta franca declaració, que em surt de l’ànima, no us ofendreu del que vaig a manifestar-vos. efectivament: recordo molt bé, com he dit, la promesa del meu oncle, però no recordo menys que va afegir, al fer-la, que us concediria la gràcia, si bonament podia concedir-la.
Ara bé: Jo sóc noble… vós sou vulgar: el meu oncle mai hauria consentit que jo em casés amb qui no tingués escut al que afegir als quarters del d’aquesta casa. A més, vós comprendreu de sobres, com seria rebut el nostre enllaç per la noblesa del país…
– Si no hi ha altre obstacle que aquest, bé podeu saldar el meu crèdit. No sóc, Senyora, ni he estat mai un trobador errant. Vaig fingir de tal manera per a poder entrar en aquest castell sense inspirar recels, i conèixer-nos de prop, doncs havia sentit celebrar amb entusiasme la vostre virtut i hermosura. No se m’ocultava el caràcter autoritari i desconfiat del vostre oncle, i no m’hauria atrevit a fer-ho d’una altra manera; i encara per dissimular millor el meu llinatge, vaig entonar aquella democràtica cançó, que va valer la llibertat als seus infeliços presoners; per que, repeteixo, no sóc un trobador, sinó que sóc el fill primogènit i hereu dels comtes de Centelles.-
Sancia, coneixent aleshores la inexistència de l’obstacle, i comprenent el deure que tot hereu té de pagar els deutes de la persona a qui ha succeït, es va avenir gustosament en ser l’esposa del que per tal la demanava.
No va trigar en celebrar-se les noces, i d’aquesta sort el castell de Manlleu, amb totes les seves terres, honors i possessions, va passar a la noble i distingida casa de Centelles.
*Text escrit respectant el Català del 1902.